Amparo Medina, membre de l’Associació de Víctimes de Metro 3 de Juliol
Fuente : http://www.laveupv.com/
Com cada dia 3, La Veu ha volgut estar al costat de l’AVM3J, per donar, precisament això, veu. En aquesta ocasió, Amparo Medina ens rep a sa casa, a Torrent, amb la fortalesa que l’ha mantinguda durant més de set anys en l’associació. “Jo necessite saber què va passar, necessite saber que hi ha responsables que ho assumiran i necessite saber que no tornarà a passar”. Amparo va perdre la seua germana en aquell fatídic accident.
-La jutgessa del 21 diu no a una nova investigació sobre l’accident del metro. Esperaven eixa resposta?
La nostra esperança és que no s’haguera produït eixa resposta, però sabíem que una de les possibilitats que hi havia era eixa. I així ha sigut.
-Ella continua assegurant que l’excés de velocitat va ser la causa única de l’accident. Per què creu que actua així?
Teories i hipòtesis podem tindre moltes, però realment per què…? Cadascú que pense el que vulga… però amb tantes proves que no es vulga investigar, tindrà por? O té por a dir que ho ha fet tan malament que no vol reconéixer-ho? És que no ho sé. Però a mi em dóna la sensació que tant l’àmbit judicial com l’àmbit administratiu tenen por de saber la veritat.
-Quines són les actuacions en aquests moments de l’AVM3J?
Estem preparant diverses accions. En la concentració de diumenge s’anunciarà una roda de premsa on la nostra presidenta, Beatriz, explicarà tot el que estem fent. El que sí que vos puc avançar és que ja hem presentat el recurs.
-Vosté també creu que un canvi de govern propiciaria l’obertura d’una nova investigació?
Tenim el compromís firmat abans de les últimes eleccions de cinc partits polítics en què es comprometen a dur a terme la investigació i esperem que complisquen.
-L’accident del tren de Santiago és molt recent i són moltes les similituds amb l’ocorregut a València fa més de set anys. Què sentiren quan conegueren el que havia passat a Galícia?
Va ser reviure, de nou, allò viscut personalment i socialment ací a València. Va ser molt dur, però clar, pensant que ja fa set anys. Pel que fa al tema judicial, esperem que realment, i així sembla ser, s’inicie un procés judicial més obert, amb una investigació. Pel que fa a la comissió parlamentària sembla que no es farà i això és un signe bastant negatiu de cara a la societat. Per què no es vol investigar? És que no ho entenc.
-Quin ha estat el paper dels polítics en tot aquest procés?
Els polítics han de ser responsables d’allò que fan… és que, és molt vergonyós tot el que sents dels polítics que tens, t’han decebut tant, perquè no han sabut estar al costat de les víctimes, ni fer front a l’accident… ni abans, ni durant, ni després de l’accident i això és molt dur, que uns polítics no sàpiguen respondre. I quan ho vius des del plànol personal, en un procés de dol, és molt dur. I és que et continuen decebent, continuen dient no a la comissió parlamentària, diuen que donen suport a les víctimes i que proporcionaran al jutjat tota la documentació, quan és la seua obligació i, aparentment, el seu advocat no vol que es reòbriga la investigació.
-Algun dia podran passar pàgina?
Quan se sàpiga la veritat.
-Creu que aplegarà eixe dia?
Jo crec que sí, sinó, no estaria ací… per això porte set anys, portem set anys lluitant per a aconseguir-ho. I pense que som capaços d’aguantar molts anys més.
-Què l’ha duta a aguantar tant de temps?
Supose que tot el que volíem als nostres familiars i amics, la resposta tan negativa per part de l’administració… Jo necessite saber què va passar, necessite saber que hi ha responsables que ho assumiran i necessite saber que no tornarà a passar. Perquè no volem que ningú passe per tot el que nosaltres hem passat, perquè és molt dur. Jo em vaig acomiadar el dia abans de la meua germana Reme i l’endemà em digueren que s’havia mort. Damunt esperes un mínim de suport, un mínim de solidaritat dels que estan governant i és que no van fer res, o quasi res. Bé, i això és molt dur. Jo m’he sentit marginada, m’he sentit maltractada i ignorada. I a banda, amb la hipocresia que parlen… et duc en el cor, però no fan res per saber què ha passat, et reben però sols per a fer-se la foto.
-Heu sentit el suport de la societat?
Des del programa de Jordi Évole sí. Al principi va ser tot molt dur, però jo pense que ja hem aconseguit moltes coses, hem aconseguit que quan parlem de l’accident del metro la gent ja sap què va ocórrer, saben per què estem ací, ja no és allò de ‘xiquetes, què no heu cobrat?’… quan en cap moment l’associació ha parlat mai de diners, perquè és un tema que cada família ha dut el seu procediment.
Ara sentim el suport de la societat. Hi ha gent que s’ha apropat per a dir-nos que tenia vergonya perquè no havia estat allí, a la plaça, i això per a mi és molt important, que la gent, siga quan siga i en el moment que siga, lluite per allò que creu.
-Per què va decidir unir-se a l’AVM3J?
Jo estic des de l’inici en l’associació, encara que al principi no ho teníem massa clar, perquè era un moment en el qual estàvem molt malament, però les accions polítiques foren les que em van convéncer que passava alguna cosa i que no sabíem tota la veritat. Això és el que em va fer seguir en l’associació.
-Creu que el fet d’estar en l’associació els ha servit de teràpia?
Jo pense que sí, perquè, a banda de lluitar per allò que creus, vas comentant amb els companys com vas afrontant el dia a dia. No ha sigut l’objectiu de l’associació, però pense que sí, que ens ha ajudat.
-Creu que algú pagarà pel que va passar?
Jo espere que sí i per això estic ací.
-Creu que està més a prop el final? Desitja que estiga més a prop el final?
Desitge que estiga més a prop el final, perquè tots tenim ganes de passar pàgina, no estem ací perquè no tinguem una altra cosa a fer. Jo pense que tots, cada membre de l’associació ja té ganes de tancar eixa pàgina i de continuar la seua vida. Però sembla ser que no volen, alguns no volen.
Programa realizado por Voces Meridianas
-La jutgessa del 21 diu no a una nova investigació sobre l’accident del metro. Esperaven eixa resposta?
La nostra esperança és que no s’haguera produït eixa resposta, però sabíem que una de les possibilitats que hi havia era eixa. I així ha sigut.
-Ella continua assegurant que l’excés de velocitat va ser la causa única de l’accident. Per què creu que actua així?
Teories i hipòtesis podem tindre moltes, però realment per què…? Cadascú que pense el que vulga… però amb tantes proves que no es vulga investigar, tindrà por? O té por a dir que ho ha fet tan malament que no vol reconéixer-ho? És que no ho sé. Però a mi em dóna la sensació que tant l’àmbit judicial com l’àmbit administratiu tenen por de saber la veritat.
-Quines són les actuacions en aquests moments de l’AVM3J?
Estem preparant diverses accions. En la concentració de diumenge s’anunciarà una roda de premsa on la nostra presidenta, Beatriz, explicarà tot el que estem fent. El que sí que vos puc avançar és que ja hem presentat el recurs.
-Vosté també creu que un canvi de govern propiciaria l’obertura d’una nova investigació?
Tenim el compromís firmat abans de les últimes eleccions de cinc partits polítics en què es comprometen a dur a terme la investigació i esperem que complisquen.
-L’accident del tren de Santiago és molt recent i són moltes les similituds amb l’ocorregut a València fa més de set anys. Què sentiren quan conegueren el que havia passat a Galícia?
Va ser reviure, de nou, allò viscut personalment i socialment ací a València. Va ser molt dur, però clar, pensant que ja fa set anys. Pel que fa al tema judicial, esperem que realment, i així sembla ser, s’inicie un procés judicial més obert, amb una investigació. Pel que fa a la comissió parlamentària sembla que no es farà i això és un signe bastant negatiu de cara a la societat. Per què no es vol investigar? És que no ho entenc.
-Quin ha estat el paper dels polítics en tot aquest procés?
Els polítics han de ser responsables d’allò que fan… és que, és molt vergonyós tot el que sents dels polítics que tens, t’han decebut tant, perquè no han sabut estar al costat de les víctimes, ni fer front a l’accident… ni abans, ni durant, ni després de l’accident i això és molt dur, que uns polítics no sàpiguen respondre. I quan ho vius des del plànol personal, en un procés de dol, és molt dur. I és que et continuen decebent, continuen dient no a la comissió parlamentària, diuen que donen suport a les víctimes i que proporcionaran al jutjat tota la documentació, quan és la seua obligació i, aparentment, el seu advocat no vol que es reòbriga la investigació.
-Algun dia podran passar pàgina?
Quan se sàpiga la veritat.
-Creu que aplegarà eixe dia?
Jo crec que sí, sinó, no estaria ací… per això porte set anys, portem set anys lluitant per a aconseguir-ho. I pense que som capaços d’aguantar molts anys més.
-Què l’ha duta a aguantar tant de temps?
Supose que tot el que volíem als nostres familiars i amics, la resposta tan negativa per part de l’administració… Jo necessite saber què va passar, necessite saber que hi ha responsables que ho assumiran i necessite saber que no tornarà a passar. Perquè no volem que ningú passe per tot el que nosaltres hem passat, perquè és molt dur. Jo em vaig acomiadar el dia abans de la meua germana Reme i l’endemà em digueren que s’havia mort. Damunt esperes un mínim de suport, un mínim de solidaritat dels que estan governant i és que no van fer res, o quasi res. Bé, i això és molt dur. Jo m’he sentit marginada, m’he sentit maltractada i ignorada. I a banda, amb la hipocresia que parlen… et duc en el cor, però no fan res per saber què ha passat, et reben però sols per a fer-se la foto.
-Heu sentit el suport de la societat?
Des del programa de Jordi Évole sí. Al principi va ser tot molt dur, però jo pense que ja hem aconseguit moltes coses, hem aconseguit que quan parlem de l’accident del metro la gent ja sap què va ocórrer, saben per què estem ací, ja no és allò de ‘xiquetes, què no heu cobrat?’… quan en cap moment l’associació ha parlat mai de diners, perquè és un tema que cada família ha dut el seu procediment.
Ara sentim el suport de la societat. Hi ha gent que s’ha apropat per a dir-nos que tenia vergonya perquè no havia estat allí, a la plaça, i això per a mi és molt important, que la gent, siga quan siga i en el moment que siga, lluite per allò que creu.
-Per què va decidir unir-se a l’AVM3J?
Jo estic des de l’inici en l’associació, encara que al principi no ho teníem massa clar, perquè era un moment en el qual estàvem molt malament, però les accions polítiques foren les que em van convéncer que passava alguna cosa i que no sabíem tota la veritat. Això és el que em va fer seguir en l’associació.
-Creu que el fet d’estar en l’associació els ha servit de teràpia?
Jo pense que sí, perquè, a banda de lluitar per allò que creus, vas comentant amb els companys com vas afrontant el dia a dia. No ha sigut l’objectiu de l’associació, però pense que sí, que ens ha ajudat.
-Creu que algú pagarà pel que va passar?
Jo espere que sí i per això estic ací.
-Creu que està més a prop el final? Desitja que estiga més a prop el final?
Desitge que estiga més a prop el final, perquè tots tenim ganes de passar pàgina, no estem ací perquè no tinguem una altra cosa a fer. Jo pense que tots, cada membre de l’associació ja té ganes de tancar eixa pàgina i de continuar la seua vida. Però sembla ser que no volen, alguns no volen.
Programa realizado por Voces Meridianas
No hay comentarios:
Publicar un comentario
gracias por colaborar en Vocess Meridianas